Fa més d’una dècada que col·lecciono discos. Vaig comprar el meu primer vinil a Discos Revolver cap al 2015. Recordo perfectament quin era i què em va fer comprar-lo aquell dia. De fet, puc recordar on he comprat gairebé el 99% dels discos que tinc, i això per a mi ja és tota una fita, perquè no se’m coneix precisament per tenir una memòria gaire detallada. Comprar discos físics ha estat una cosa molt especial per a mi des d’aleshores.

És clar que a casa ja teníem alguns discos heretats de la col·lecció dels meus pares, i jo ja els posava al tocadiscs i fins i tot havia intentat samplejar-los sense gaire èxit, però tenia aquesta necessitat permanent de construir la meva pròpia col·lecció, plena de decisions personals, i aixecar alguna cosa que pogués durar per sempre i no desaparèixer com a vegades desapareixen els bytes dins d’un disc dur.

Amb el temps, però, acumular tants discos, i ei, una col·lecció de 600 tampoc és tan gran, hi ha autèntics friquis per aquí fora, m’ha fet adonar que molts els vaig comprar només per descobrir nous samples o joies amagades, i al final no eren tan bons discos. Alguns ni tan sols encaixen amb el meu gust, ni valen la pena per punxar-los en una festa. Creieu-me, n’hi ha uns quants de força lletjos que gairebé em fa vergonya tenir i que amb prou feines he posat una vegada.

No té gaire sentit posseir tantes coses que no gaudeixo i que probablement no tornaré a escoltar mai més. Quan vaig marxar del pis de la meva mare, vaig haver d’empaquetar tots els discos i portar-los al meu nou lloc. Allà em vaig adonar de l’espai que ocupaven i de quants feia anys que no escoltava. Vaig fer una primera tria i en vaig deixar bastants allà, però encara així me’n vaig endur molts pensant que els tornaria a escoltar o a fer servir, i no ha passat.